Jaume Pahissa | Els teus classics

Després d’haver fet estudis d’arquitectura i de ciències exactes a la Universitat de Barcelona, estudià piano amb Francesc Laporta i composició amb Enric Morera. Viatjà a Brussel·les per ampliar els seus estudis musicals (1910-1911). Aviat, el jove Pahissa es submergí en el bullent moviment modernista barceloní. L’any 1906, amb tan sols vint-i-sis anys ja va dirigir un concert al Teatre Novetats amb un programa integrat exclusivament per obres seves i també s’estrenà la seva òpera “La presó de Lleida”. A partir d'aleshores la seva música va començar a plasmar les seves inquietuds per experimentar noves tècniques de composició. En front d'aquestes novetats hi va haver divisió d'opinions en el món musical. Lluny d’acovardir-se per la polèmica, Pahissa, un esperit lliure, independent i amb una personalitat forta i exigent, seguí fidelment el seu propi camí artístic. Posteriorment, la influència de les tendències de modernitat en el món musical internacional, van portar a Pahissa a crear un sistema de composició que anomenà Sistema Intertonal o de la “dissonància pura”, el qual va aplicar a la seva obra “Suite intertonal” i a diverses obres simfòniques. El 1933 acceptà la càtedra de Cultura General i Estètica al Conservatori del Liceu i el 1934 fou nomenat professor de l'Escola Municipal de Música. Com a crític i teòric musical, col·laborà en revistes, com ara “Catalunya Nova”, “Revista de Catalunya”, “Pèl & Ploma”, “Revista Catalana”, “Mirador” o “La Publicitat”, entre altres. Durant la guerra civil, considerant que les seves idees polítiques a favor de la República eren ben conegudes, va aprofitar un contracte per actuar a Radio El Mundo de Buenos Aires per fugir amb tota la seva família de la guerra i així evitar la possibles represàlies. Aleshores amb cinquanta-set anys es va veure obligat a començar una nova etapa en un país molt llunyà de la seva terra. El que en principi semblava un viatge momentani es va convertir en un exili fins a la seva mort ocorreguda el 1969. Precedit per la fama de músic avantguardista, a l’Argentina es dedicà a la direcció de concerts i a la docència. Paral·lelament, va desenvolupar una intensa activitat literària; va escriure la biografia de Manuel de Falla i alguns llibres que contenen profundes reflexions sobre l’essència musical.

El catàleg de la seva obra comprèn obres simfòniques, òperes, il·lustracions musicals, teatre líric, música de cambra, obra per a piano i cançons. La seva producció ha estat qualificada de modernista per la majoria de crítics, llevat d’Eugeni d’Ors, que el considerà noucentista.